És per a tu aquesta cançó,
tu el camperol d'aquell racó
que vas donar-me fusta
quan el fred ja m'estava gelant.
Tu que em vas escalfar les mans
quan els ganàpies dels voltants,
la gent com cal,
gent de diner,
m'havien deixat al carrer.
No va ser un foc gaire brillant,
sols un grapat de branquillons,
però m'esbornegen cara al fons talment un foc de Sant Joan.
Tu el camperol quan moriràs,
quan cap enllà te n'aniràs,
que el qui t'enterri per a poc preu et dugui fins Déu.
És per a tu aquesta cançó,
tu la mestressa del racó que em vas donar
un crostó de pa després de temps de dejonar.
I em vas obrir el teu rebost quan tots els ganàpies del voltant,
la gent com cal,
de dret camí,
frugien en veure'm sofrir.
No ho fau res més que un poc de pa,
però vas saber escalfar-me el cor
i em nodrirà fins a la mort com una mena de manar.
Mestressa quan tu moriràs,
quan cap enllà te n'aniràs,
que el qui t'enterri per a poc preu et dugui fins Déu.
És per a tu aquesta cançó,
tu l'estranger d'aquell racó
que em va somriure un xic dolgut quan se'm van endur detingut.
Tu que no vas picar de mans quan els ganàpies dels voltants,
la gent com cal,
tot el ramat,
s'enrellen de veure'm lligat.
No ho fau res més que un poc de mel,
però vas saber escalfar-me el cor i brillarà
fins a la mort com brillen els astres del cel.
Tu l'estranger quan moriràs,
quan cap enllà te n'aniràs,
que el qui t'enterri per a poc preu et dugui fins Déu.