Era un roure orgullós, eixerit i tranquil,
com ell no en trobareu ni dos ni un.
Entre mil vivia a bosc endins,
ben lluny del camiral,
del llony a taire i la destral.
Podria haver gaudit d'uns dies cristal·lins,
feliços i serens,
però tenia uns veïns,
unes canyes que no paraven de xerrar
i molt punxaven sens parar.
De l'albada la nit,
amb el to més xiroi,
mofetes es burlaven del gegant,
Tristoi cantant al seu voltant la faula del matís,
que hi ha entre un roure i un canyís.
I tot i ser de fusta, un roure es pot cansar,
la seva paciència té un límit prou clar,
i un matí decidir
desfer aquell entrellat i es convertir en un exiliat.
Amb penes i treballs les arrels va arrencar,
i va marxar sense girar-se ni plorar,
però jo l'he conegut i sé com va sofrir el pobre en entendre el camí.
Al llindar del buscany, per camins més fressats,
el roure va trobar-se amb dos enamorats,
i els va deixar gravar els seus noms al seu damunt,
encerclats per un cor rotund.
Quan el sac de petons que duien ja fot 8,
i a força de fregar van tenir el morro cuit,
llavors van escoltar, posat sentimental,
les grans dissorts del vegetal.
Gran roure, vine a casa,
allà hi seràs feliç,
pel gafal veïnat no hi ha ni un sol canyís,
veuràs com amb nosaltres viuràs tot regalat,
cuidat, mimat i ben regat.
això, els tres plegats van encetar el camí,
el dia era molt clar i l'aire era molt fi,
i el roure va oblidar els maldecaps
antics donant l'arrel als seus amics.
Al peu de llura cabana és on el van plantar,
llavors l'arbre es va començar a desencantar,
car només el regaven sant Pere i algun gos,
el seu goig ja sabia fos.
La parella amb els glands va nudrir el seu guerrer,
i amb la gruixuda escorça va fer taps pel vi,
i quan a la comarca hi havia un condemnat,
el roure aguantava el penjat.
Un dia el tros de cuòniam al vàndal del marit,
amb la destral va batre-li, se'n va fer un llit,
i com que la mestressa s'ho feia més decent,
van vegir prematurament.
I un hivern,
aquells cors endurits com un roc,
el van fer servir per alimentar el foc.
Com vi el fusta tronada,
ves quina marc destí,
en fumera es va convertir.
El nocent de la vila, que és un galifardeu,
diu que el seu fum no pot arribar fins a Déu,
però jo no he sentit que mai ningú
prohibís a un roure entrar en el paradís.
a un roure entrar en el paradís.