M'estimaven amb ràbia, em volien a mort.
Quan un en tenia ganes, l'altre feia el somni.
Se'ns veia inseparables, vull dir físicament.
Ho compartia amb orella, ja de naixement.
Per tots vosaltres, en directe, des de Sansa, dormida noia,
la nostra estimada Anna Roig.
Si amb ells li comentaven, a cau d'orella en secret,
l'altre també ho sentia i se'l feia ben seu.
Uuuh, uuuh, uuuh, uuuh, uuuh, uuuh, uuuh.
De petits a l'escola,
Érem tan admirats, quan el joc del telèfon els feia triomfar.
Perdien moltes hores per posar-se d'acord, quan tocava jugar un pont de l'altre futbol.
Compartíem horaris i també auriculars, joves amb sou precari, però això és ben normal.
Bastonets per l'orella, amb un en feien prou, i amb tot el que estalviaven feien excursions.
Uns dies a muntanya, altres dies al mar.
Els ballistes sorpresos en veure'ls nedar.
Eren un cop de sirenes, tan ben sincronitzats, com dos peixos llamesos deixant-se portar.
La-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra.
Volem sentir-vos, Girona, necessitem sentir-vos.
La-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra-ra.
Vinga aquestes mans, home!
La, la, la, la, la, la...
Moltes gràcies, Anna Roig!
Gràcies, Anna!