El petit flautista novell
tocava la cor del castell
seduït per una cançó.
El rei va oferir-li un blasor.
Jo no vull que em facin noble,
respongui aquell noi de poble
amb un blasor a la meva clau.
Inflaria com un gripau i tothom diria
amneguit el petit flautista traït.
I el meu vell campanar xerit el veuria pobre i petit.
No m'agenollaria pas davant del bon Déu del meu mas.
Una catedral voldria per pregar-hi cada dia.
Amb un cardenal a la clau.
Inflaria com un gripau i tothom diria
amneguit el petit flautista traït.
I la cambra on em van parir
seria massa poc per mi.
En lloc d'un llit de palla humil
voldria llençols blancs de fil.
Canviaria la cabana per un palau d'obsidiana.
Amb un casalot a la clau.
Inflaria com un gripau i tothom diria
amneguit el petit flautista traït.
I trobaria molt tronats els pares i els avantpassats.
Em sentiria avergonyit del branquilló
d'on he sortit.
Em caldria un antològic,
arbre geneològic.
Amb sang blava a la meva clau.
M'inflaria com un gripau i tothom diria amneguit
el petit flautista traït.
Ja no em voldria pas casar
amb qui em va concedir la mà,
el meu cognom d'August Brassol.
No el prendria una qualsevol.
Em caldria per companya
la filla d'un gran d'Espanya.
Amb una princesa a la clau.
M'inflaria com un gripau i tothom diria
amneguit el petit flautista traït.
Llavors el petit músic va fer una reverència i marxar.
Sense escut, sense pergamí,
sense glòria em prengui el camí.
Vers la garda, sa infantesa,
els seus pares sa promesa.
Que ningú tracti de traïdor el petit flautista,
no,
no.
I que Déu acuri el seu cel,
el músic que va ser fidel.