Tinc tombes en franca abundància,
sepultures a tort i a dret,
tot cementiri d'importància
té el meu recuperat inet.
Del ninxo estret al mausoleu,
sempre amb algú de resident,
tinc caus oberts per tot arreu
i tanmateix no estic content,
perquè no en tinc i em sembla massa i és depriment i és denigrant,
al cementiri de Terrassa on visc d'en Sac era un infant,
on visc d'en Sac era un infant.
En tinc carreus,
valls i gelida,
amb un juic,
lescors i sants,
i no dubteu, no és cap mentida,
al cementiri d'Elefants.
Camp o ciutat no importa gaire,
en tinc que allà on pots fer un forat,
faig com castells,
tombes a l'aire i es mor d'enveja el veïnat.
Però no en tinc la més minça traça,
ni un trosset insignificant,
al cementiri de Terrassa on visc d'en Sac era un infant,
on visc d'en Sac era un infant.
L'1 de novembre és el deliri,
amb oc infatigablement,
de cementiri en cementiri,
de creu de marbre en monument.
Ara me'n vis d'una corona a Collserola,
i bé pot ser un xic més tard a Tarragona,
amb gliss i algú sota un xiprer.
Però sols un gran fill de bagassa pot dir l'he vist tot passejant,
pel cementiri de Terrassa on viu d'en Sac era un infant,
on viu d'en Sac era un infant.
Al palau de la meva tia, la marquesa de Carabàs,
tinc els parents en agonia,
quan radimoni et moriràs.
N'hi ha un que vol l'or,
l'altre els seus mobles,
aquell les joies i el delir,
l'altre els terrenys,
l'altre els immobles,
i aquell d'allà no us ho sé dir.
Jo no vull res,
si és que ja es passa l'eternitat,
vaig descansant al cementiri de Terrassa,
on vis d'en Sac era un infant,
on vis d'en Sac era un infant.
D'en Tavaixí,
atiant la flama d'un soldat per ell,
conegut un jove trist de bona fama,
ben endreçat i gens pelut.
Però Déu n'estava fins als nassos de tant romanço,
i l'hi tremet la dolor fals,
per dur els seus passos a Sancho de Ávila de Pet.
Però el destí porta sorpreses,
l'enterramorç anava torrat,
i va dur el cos a les franqueses,
allà on mai no havia posat els peus aquell ruc acabat.