Tinc al més profund del cor una història antiga,
el record d'una noieta que vaig estimar.
El temps amb la fosfa que al final tot faci figa,
però el meu amor és ben viu, res no l'esborrarà.
Vaig perdre la tramuntana en trobar la Roser,
reina vestida de llana, deessa del carrer.
Si les margarides aprenguessin a ballar,
és a la Roser que totes farien pensar.
Li vaig dir la santa verge,
és el teu retrat,
que Déu vulgui perdonar-me,
però era veritat.
I si no em vol perdonar,
no em fa cap neguit,
jo ja tinc l'ànima en pena,
sóc un malparit.
La menuda anava a missa a resar i resar,
i tant bellugava els llavis que els vaig voler tastar.
Ella em va dir molt seriosa,
què estàs fent aquí?
Però va deixar-me fer, les noies són així.
Vaig jurar-li per la verge un amor d'anyell,
que Déu vulgui perdonar-me, cadascú per ell.
I si no em vol perdonar,
no em fa cap neguit,
jo ja tinc l'ànima en pena,
sóc un malparit.
Era una noia com cal,
va estalviar-se els crits,
quan li vaig buscar la brusa els dos fruits prohibits.
Sí que em va dir molt seriosa,
què estàs fent aquí?
Però va deixar-me fer, les noies són així.
Li vaig esquincar la roba,
però no ho vaig fer exprés,
que Déu vulgui perdonar-me,
no podia més.
I si no em vol perdonar,
no em fa cap neguit,
jo ja tinc l'ànima en pena,
sóc un malparit.
Vaig perdre la tramuntana en perdre la roser,
la van fer casar per força amb un trisbotiguer.
Ja deu tenir alguns marrecs,
que de dia i nit,
ploren com vedells fent torns per xerrupar del pit.
Però abans que ells la seva mare,
jo l'havia mamat,
que Déu vulgui perdonar-me,
estava enamorat.
I si no em vol perdonar,
no em fa cap neguit,
jo ja tinc l'ànima en pena,
sóc un malparit.